El término es rico en yacimientos arqueológicos de todas las épocas. El origen de Benifallim, como su nombre indica, es musulmán, iniciado tras la conquista islámica y formado posiblemente a partir del asentamiento de pobladores procedentes de tribus bereberes del norte de África. Tras la conquista cristiana, según el “Llibre del Repartiment”, el territorio fue concedido por el rey Jaime I a Ximén López de Foces y a Blasc Pérez d’Azlor. Más adelante, el 19 de febrero de 1263, Ximén López de Foces permuta estas propiedades con Ximén Pérez d’Orís por otras en Aragón. El 28 de abril del 1258 el rey Jaime II otorga a Ade de Paterna la alquería de Benihalim, situada en el término de Penáguila.

Posiblemente el lugar quedó despoblado a consecuencia de las sublevaciones mudéjares de finales del siglo XIII, por esto el 20 de noviembre de 1316 Bernat de Cruïlles, señor de Penáguila y de Castalla, otorga carta de poblamiento por la cual concedía heredades a treinta pobladores. El 23 de julio de 1317 el rey Jaime II cede Benifallim, junto con otros lugares, a Violant de Grecia por un precio de cien mil “sous”. La parroquia continuó estando anexa a la de Benilloba hasta 1535.

En el siglo XIV, después de las Cortes del 1328, Benifallim se convierte en un señorío alfonsino, el rey Alfonso II concedió un privilegio a todos los futuros señores valencianos que tuvieran un número mínimo de 15 casas de cristianos o 7 de mudéjares dándoles así la jurisdicción civil. Su territorio está incluido en el de realengo de la villa de Penáguila.

Benifallim participa, junto con Penáguila, en el movimiento agermanado, se incorpora en marzo de 1521 y abandona en agosto del mismo. El año 1564 el lugar pertenecía a Pere Castelló y seguía en manos de la misma familia en 1609, año en que contaba con cuarenta casas de cristianos viejos.

Entre las Cortes de 1626 y las de 1645 el señor de Benifallim solicita a la Corona la jurisdicción baronal para poder ejecutar y dictar sentencias sobre sus vasallos, se le concede y se segrega de Penáguila pasando de esta manera a tener un territorio propio.

Un hecho trascendental en el siglo XVII para todo el País Valenciano y en concreto para las zonas montañosas del interior fue la expulsión de los moriscos que estaban dedicados al trabajo del campo. La expulsión supuso una pérdida sustancial de población y también una pérdida de ingresos procedentes de la agricultura, numerosos campos quedaron sin cultivar. Posteriormente y para paliar los efectos de la expulsión se impulsó el proceso repoblador con gentes procedentes del resto del reino y de la Corona de Aragón.

Los datos relativos a la evolución demográfica son ya del siglo XVIII: la primera es la visita pastoral del 1732 que señala la existencia de cincuenta casas y ciento sesenta personas, la segunda en 1797 que le atribuye ciento veinte vecinos. El máximo de habitantes se consigue durante el siglo XIX llegando a contar con casi un millar para perder nivel poblacional a partir del año 1900 con el traslado a la vecina población de Alcoy.

Los habitantes actuales se dedican en menor medida a la agricultura y se orientan hacia actividades y trabajos relacionados con el sector servicios.

_____________________________________________

El terme és ric en jacimients arqueològics de totes les èpoques. L’origen de Benifallim, com el seu nom indica, és musulmà, produït després de la conquesta islàmica i format possiblement a partir de l’assentament de pobladors procedents de tribus berebers del nord d’Àfrica. Després de la conquesta cristiana, segons el “Llibre del Repartiment”, el territori fou concedit pel rei Jaume I a Ximén López de Foces i a Blasc Pérez d’Azlor. Més endavant, el 19 de febrer de 1263, Ximén López de Foces permuta aquestes propietats amb Ximén Pérez d’Orís per altres d’Aragó. El 28 d’abril del 1258 el rei Jaume II dóna a Ade de Paterna l’alqueria de Benihalim, situada al terme de Penàguila.

Possiblement el lloc quedà despoblat a conseqüència de les sublevacions mudèjars de finals del segle XIII, per açò el 20 de novembre de 1316 Bernat de Cruïlles, senyor de Penàguila i de Castalla, atorga carta de poblament per la qual concedia heretats a trenta pobladors. El 23 de juliol del 1317 el rei Jaume II cedeix Benifallim, junt amb altres llocs, a Violant de Grècia per un preu de cent mil “sous”. La parròquia continuà estant annexa a la de Benilloba fins el 1535.

En el segle XIV, després de las Corts del 1328, Benifallim esdevé en un senyoriu alfonsí, el rei Alfons II concedí un privilegi a tots els futurs senyors valencians que tingueren un número mínim de 15 cases de cristians o 7 de mudèjars donant-los així la jurisdicció civil. El seu territori està inclós en el de reialenc de la vila de Penàguila.

Benifallim participa, al costat de Penàguila, en el moviment agermanat, s’incorpora en març del 1521 i abandona en agost del mateix. L’any 1564 el lloc pertanyia a Pere Castelló i seguia en mans de la mateixa familia l’any 1609, quan comptava amb quaranta cases de cristians vells.

Entre les Corts de 1626 i les de 1645 el senyor de Benifallim sol•licità a la Corona la jurisdicció baronal per poder executar i dictar sentències sobre els seus vassalls, se li concedeix i se segrega de Penàguila i passa d’aquesta manera a tenir un territori propi.

Un fet transcendental al segle XVII per a tot el País Valencià i en concret per a les zones muntanyenques de l’interior fou l’expulsió dels moriscos que estaven dedicats al treball del camp. L’expulsió suposà una pèrdua substancial de població i també una pèrdua d’ingressos procedents de l’agricultura, nombrosos camps quedaren sense conrear. Posteriorment i per paliar els efectes de l’expulsió s’impulsà el procés repoblador amb gent procedent de la resta del regne i de la Corona d’Aragó.

Les dades relatives a l’evolució demogràfica són ja del segle XVIII: la primera és la visita pastoral del 1732 que assenyala l’existència de cinquanta cases i cent seixanta persones, la segona en 1797 que li atribueix cent vint veïns. El màxim d’habitants s’aconsegueix durant el segle XIX arribant a comptar amb quasi un miler per perdre nivell poblacional a partir de l’any 1900 amb el trasllat a la veïna població d’Alcoi.

Els habitants actuals es dediquen en menor mesura a l’agricultura i s’orienten cap a activitats i treballs relacionats amb el sector serveis.